Travessa Moixeró - Cadí - Pedraforca

Crónica personal
Data: 19 i 20 de juny de 2010
Per: Lola Ortiga
Ens trobem puntuals a les 6 del matí, avui som 12 a repartir-nos en 3 cotxes. Portem 12 motxilles de 6 kg.de pes cadascuna. Un xic nervioses però molt il•lusionades, per l’expectativa d’una nova aventura. Dos dies plens de vivències compartides.




Sortim primer direcció a Saldes, al mirador del Pedraforca on deixarem els cotxes, ja que serà el lloc d’arribada.
Ens esperen dos taxis que ens portaran a l’ inici de la travessa a prop del Refugi del Rebost. El taxista molt despert per l’hora que era, ens va pronosticar que no plouria.




Comencem a caminar a les 9 del matí , una mica de fresca i alguns núvols ens acompanyaran el primer dia. Però també les flors, els prats i els paisatges mes encisadors.





Arribem a La Tosa d’Alp, aquí parem a fer un most i un talladet ben calent al Refugi Niu de l’Àliga. Agafarem forces pel llarg camí que ens queda per endavant.
La vista aqui dalt es magnífica!!!



Ja hem assolit una bona part del desnivell, ara ens toca baixar per tornar a pujar cap a Penyes Altes, el segon cim del dia, el qual ens portava bons records de l’anterior vegada que el vàrem trepitjar. Unes gotes ens obligan a parar per posar-nos paravents, però tal com va dir el taxista, per sort tot quedarà amb quatre gotes mal comptades.



Després de Penyes Altes, decidim aturar-nos a dinar a resguard del vent, fem rotllana per compartir com sempre menjar i més menjar, per buidar una mica les motxilles mentre plantejaven la possibilitat segons el mal temps de seguir el trajecte per les Esposes o retallar directament pel GR.



Finalment després d’un bon tros de camí ens decidim pel camí mes llarg, l’aventura es l’aventura, i una baixada amb força desnivell ens ho va demostrar, sobre tot per la Marta que els seus genolls van començar a grinyolar.





El tram fins arribar al Refugi Serrat de les Esposes és especialment relaxat, potser per la bellesa, aigua, rierols, flors, sembla que estiguem a Suïssa.


Arribades al refugi, les vaques s’han entossudit a acompanyar-nos al darrer tram d’aquest magnífic dissabte, desprès d’una pista mal asfaltada que és fa un pèl llarga, arribem al Refugi Cortals D’Ingla, amb ganes d’agafar la dutxa, el sopar i descansar: son 11 hores de camí i sense pluja!!!




La dutxa es un xic precipitada, el sopar mana i la veritat ve de gust, sopa calenta casolana, una amanida, un llom amb salseta, iogurt , vi, caram que bo que està tot, quin luxe de sopar, infusió, tertúlia i a la suitte. Una habitació quasi per nosaltres soles. Serien la nostre teulada, lliteres de fusta i molta, molta humanitat. Vàrem dormir amb concert de soprano, estels i somnis esperant impacients d’endemà.




A les 6 del matí de diumenge diana, “zafarrancho de combate” recollida de sacs, motxilla, cantimplores i esmorzar, un senyor esmorzar, pa amb tomàquet, fuet, formatge, suc de taronja, cafè amb llet, magdalenes amb melmelada, teníem que agafar energies per tot el dia i de passada un parell de Kg de més. Al sortir ens vàrem adonar que totes les muntanyes del voltant estaven espolsades de neu blanca i tova que era causant de la baixada de les temperatures a 3º, acompanyat d’un fort vent donava sensació d’estar en ple hivern.


L’inici de la pujada és un tresor, tot franquejant rierols a banda i banda, flors, bolets, estem contentes i amb la Marta bastant recuperada del genoll, van anar fent camí i més camí.



Arribades a Coll de Pendís, amb molt de fred, decidim canviar el tram de Prat d’Aguiló, per poder fer un altre cim, el Comabona, una pujadeta de no res, i des de dalt les vistes son especialment fantàstiques, però ens trobem molt vent del nord i molt de fred.

En aquests moments ens en adonem de quan majestuosa es la muntanya i la natura, que gran que es i que insignificants que resultem els humans al seu costat.








Ens afanyem a trobar algun camí mes arrecerat , encara que va passar una bona estona fins que vàrem poder gaudir de sol i l’escalfor, descansar una mica, una mossegadeta d’alguns fruits secs i sant tornemi que això ja ho tenim coll avall.













Arriben a la civilització, la pista que voreja el Pedra, es plena de tot terrenys i domingueros.... Visca els diumenges!!



Ara si que resta ben poc tros, sota el Massís del Pedraforca ens espera el darrer refugi de la ruta, el Lluis Estasen , amb paella inclosa, becaina, sol i sobre tot satisfacció de haver assolit un cop més tots els objectius, cansades, orgulloses fent plans ara pels Carros de Foc i felicitant-nos pel bon rotllo, companyonia, esforç i complicitat.



Ens acomiadem al parking del mirador, on tenim els cotxes: abraçades, petons i la seguretat de la feina ben feta, gaudint cada segon de lo millor de la vida, la natura i l’amistat.